El oficio de la traslación de san Indalecio: marco contextual y análisis litúrgico-musical = L’ofici de la translació de sant Indaleci: marc contextual i anàlisi liturgicomusical = The office of the translation of Saint Indaletius: Contextual framework and liturgical-musical analysis
De acuerdo con la tradición legendaria, san Indalecio fue uno de los siete varones apostólicos enviados desde Roma a evangelizar Hispania. Su cuerpo, inicialmente enterrado en Andalucía, fue recibido solemnemente en el monasterio de San Juan de la Peña el 28 de marzo de 1084, donde fue considerado s...
| Autres titres: | L’ofici de la translació de sant Indaleci: marc contextual i anàlisi liturgicomusical The office of the translation of Saint Indaletius: Contextual framework and liturgical-musical analysis |
|---|---|
| Auteur principal: | |
| Type de support: | Électronique Article |
| Langue: | Espagnol |
| Vérifier la disponibilité: | HBZ Gateway |
| Interlibrary Loan: | Interlibrary Loan for the Fachinformationsdienste (Specialized Information Services in Germany) |
| Publié: |
2023
|
| Dans: |
Miscel·lània litúrgica catalana
Année: 2023, Volume: 31, Pages: 339-356 |
| Sujets non-standardisés: | B
anàlisi musical
B ofici litúrgic B sant Indaleci B Sant Joan de la Penya B cant pla o gregorià |
| Accès en ligne: |
Volltext (kostenfrei) |
| Résumé: | De acuerdo con la tradición legendaria, san Indalecio fue uno de los siete varones apostólicos enviados desde Roma a evangelizar Hispania. Su cuerpo, inicialmente enterrado en Andalucía, fue recibido solemnemente en el monasterio de San Juan de la Peña el 28 de marzo de 1084, donde fue considerado santo protector y patrono. Del oficio litúrgico de la traslación de sus reliquias conocemos dos redacciones: una toma como base el repertorio del común de un confesor y la otra es una nueva composición en verso. La primera redacción, a priori más antigua, se localiza tan solo en un antifonario de Sanctis de inicios del siglo XII proveniente del monasterio femenino de Santa Cruz de la Serós; la segunda se halla en cuatro fuentes: además de en el citado antifonario, en tres breviarios de San Juan de la Peña hoy depositados en la Real Biblioteca del Monasterio de San Lorenzo de El Escorial: los manuscritos L.III.3 (s. XII ex.), P.III.12 (s. XIV) y f.IV.26 (ca. 1400). El oficio ha sido ya estudiado desde las perspectivas hagiográfica e histórica, incluso sus textos han sido editados. Lo que pretendemos en estas páginas es conocer los criterios litúrgico-musicales que guiaron su composición, hasta ahora desconocidos. According to the legendary tradition, Saint Indaletius was one of the Seven Apostolic Men sent from Rome to evangelise Spain. Initially buried in Andalusia, his body was solemnly received at the Monastery of San Juan de la Peña on 28 March 1084, where he was considered as protector and patron saint. Two versions are known of the liturgical office of the translation of his relics, one based on the repertory of the common of a confessor while the other is a new composition in verse. The first version, which is a priori the oldest, is found only in an early 12th-century antiphonary de Sanctis from the Convent of Santa Cruz de la Serós, while the second version is located in four sources: in addition to the aforementioned antiphonary, it is also to be found in three breviaries of San Juan de la Peña, now kept in the Royal Library of the Monastery of San Lorenzo de El Escorial (manuscripts L.III.3 [12th c. ex.], P.III.12 [14th c.] and f.IV.26 [ca. 1400]). The office has previously been studied from the hagiographic and historic perspectives and its texts have even been published. The aim of this paper is to present the heretofore unknown liturgical-musical criteria which guided its composition. D’acord amb la tradició llegendària, sant Indaleci va ser un dels set barons apostòlics enviats des de Roma a evangelitzar Hispània. El seu cos, inicialment enterrat a Andalusia, va ser rebut solemnement al monestir de Sant Joan de la Penya el 28 de març de 1084, on va ser considerat sant protector i patró. De l’ofici litúrgic de la translació de les relíquies en coneixem dues redaccions: una pren com a base el repertori del comú d’un confessor i l’altra és una nova composició en vers. La primera redacció, a priori més antiga, es localitza tan sols en un antifonari de Sanctis d’inicis del segle XII provinent del monestir femení de Santa Creu de la Serós; la segona es troba en quatre fonts: a més d’aquest antifonari, en tres breviaris de Sant Joan de la Penya avui dipositats a la Reial Biblioteca del monestir de San Lorenzo de El Escorial: els manuscrits L.III.3 (s. XII ex.), P.III.12 (s. XIV) i f.IV.26 (ca. 1400). L’ofici ja ha estat estudiat des de les perspectives hagiogràfica i històrica, fins i tot els seus textos han estat editats. El que pretenem en aquestes pàgines és conèixer els criteris liturgicomusicals que van guiar-ne la composició, fins ara desconeguts. |
|---|---|
| ISSN: | 2013-4010 |
| Contient: | Enthalten in: Miscel·lània litúrgica catalana
|